Els ocells de la Torre del Codina, Capítol 4: El pardal

Fa quaranta anys, les tardes i els vespres de les acaballes de l’estiu al Pati de Tàrrega, era un terrabastall de pardals cantant des de les branques dels plataners que, amb el seu so xerraire i estrident, oferien un espectacle únic de natura i de vida.

El poeta Josep Carner així ens el cantava en el seu “Bestiari”:

 

El pardal

 

Ocell alegre i gosat
de plomatge bru, clapat,
més xerraire cada dia,
jamai poruc ni mesell,
ets dels infants alegria
i lleu recança del vell.

Pel passeig, pels carrerons,
oh tafaner de naixença,
sempre ton goig recomença
i no oblides ni els racons.

Veus la que el teu cor adora?
En aquell moment, és clar!,
seduït ens vol deixar.
I, a penes et veu volar,
la branca d’arbre t’enyora.

 

JOSEP CARNER

Bestiari, 1964

Avui l’experiència sorollosa dels pardals a punt de joca, ja no és com la de de llavors. La població de pardals a casa nostra, i arreu del món, ha disminuït de manera dràstica, amb una clara tendència a la baixa. En els darrers deu anys, l’estat espanyol ha perdut més del 20% de la població de pardals, uns 30 milions d’exemplars. A Londres, Brussel·les o Hamburg han desaparegut, i a París, Berlin o Praga se’n veuen molt pocs. (Programa SACRE de seguiment d’Aus Comunes a la Primavera de SEO/Birdlife).

El pardal comú és un ocell indissociable a l’ésser humà. Quan no hi havia ciutats, no hi havia pardals. La dràstica desaparició dels pardals, podria ser un altre avís de la natura sobre la mala qualitat ambiental dels nostres pobles i ciutats. És cert que les espècies invasores poden influir en la seva regressió, però també els afecta negativament la proliferació dels tractaments indiscriminats de plaguicides i herbicides a les zones verdes i en l’entorn agrari on els humans, posseïts absurdament per la voluntat d’extinció de la biodiversitat, fem desaparèixer qualsevol resta d’herba o d’arbustos, les llavors de les quals son la seva principal font d’alimentació.

Una altra de les causes del descens de la població dels pardals, podria ser causada per la radiació electromagnètica de les antenes de telefonia mòbil. S’han fet estudis científics que avalen aquesta causa per l’afectació de la radiació als insectes, a l’ADN i al sistema immunitari.

La desaparició dels punts tradicionals de cria de les teulades de teula, als forats de façanes, a les construccions rurals, etc… també influeix en la seva regressió. Un clar exemple d’això el trobem a la Torre del Codina. En el moment de la seva rehabilitació, amb l’arquitecta Maria Àngels Espar vam decidir executar una teulada oberta, en la que els ocells poguessin fer els nius als espais de sota les teules. L’adaptació de la construcció a l’hàbitat preferit del pardals ha resultat ser un èxit.

Les teulades de la Torre del Codina son tot l’any, refugi i lloc de cria de centenars de pardals que piulen, canten i juguen per les seves cobertes. El pardal comú, és l’habitant principal de la Torre del Codina, per la seva presència constant durant l’any, com pel nombre d’exemplars que transiten i s’alimenten dins i fora de la casa.

El pardal comú (Passer domesticus) de la família dels “passeridae” és un petit ocell d’uns 15 cm de llarg que el podem trobar arreu del món. El seu caminar a saltirons és característic de la seva espècie. Bàsicament s’alimenta de grans i també de les deixalles que els humans deixem al seu abast. Presenta una important diferència entre sexes. El mascle és molt més vistós amb taques negres al pit i unes ales d’un castany intens, amb franges blanques. La femella no és tan vistosa i és tota de color terròs grisenc i el pit més clar que el del mascle.

En alguns indrets del domini lingüístic del català s’ha donat l’accepció de pardal al conjunt d’ocells i d’aus. Aquest seria el cas del “Pardal de Sant Joan” de l’Església dels Sants Joan de la ciutat de València que així designa a l’àguila de l’evangelista.

En la nostra llengua diem que quan algú “té el cap ple de pardals” o que “està empardalat”, és que s’encanta o perd el sentit de la realitat. El significat obscè del pardal masculí el trobem en dites populars com: “La figa, per ser bona ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i menjada pel pardal.”

No volíem acabar aquest escrit sense fer referència a la Fundació Privada Guillem Viladot, anomenada “Lo Pardal”. Un espai dedicat a la Poesia Visual i a l’Art que podem visitar a la vila veïna d’Agramunt: http://www.lopardal.com/lopardal.php

Jaume Ramón Solé.

Crèdits: Imatges propietat de Jaume Ramon Solé – La Torre del Codina.