Lliris blaus

L’estat d’alarma i el confinament provocat per la pandèmia del Coronavirus, ens impedirà veure enguany, l’espectacle anual de la floració dels lliris.

 

Com un ritual que es repeteix al llarg de totes les primaveres de la nostra vida, l’inici del bon temps ens rep amb l’esclat i la bellesa extrema de les nostres estimades i efímeres tulipes de secà.

El lliri, tot i ser una planta introduïda d’antic a les nostres contrades, és d’una absoluta rusticitat. S’adapta perfectament al nostre clima sec i extrem. Avui encara la podem trobar plantada als sostres de terra de les cabanes de volta de pedra seca, o la vora de qualsevol construcció de l’arquitectura rural.

El lliri blau o morat, (Iris germanica) és una planta perenne, pertanyent a la família de les iridàcies. Diuen que nom d’Iris li ve donat per la deessa grega del valor. Els tres pètals interiors representen la fe, la saviesa i el valor.

 

Els poetes, pintors i artistes han trobat en l’esclat exultant del lliri, la senyal i la inspiració dels seus poemes d’amor. Ausiàs March escriu en algun dels seus “Cants”, la imatge del lliri entre cards. Sota aquesta comparació s’hi troba el “llir” que és la seva estimada Teresa, que sobresurt pel damunt de tota la resta dels humans, els “cards”:

 

“Llir entre cards, los escurçons no morden

ab tan fort mos com és lo de amor:

si bé els morduts no passen tal coissor,

perden lo seny e les vistes eixorben”.

 

“Llir entre cards, dins mi porte un forn

coent un pa d’una dolça sabor

i aquell mateix sent de gran amargor:

tot açò em pren deu hores en lo jorn”.

Bell i magnífics son els versos del gran Ausiàs March. Segles més tard, el poeta lleidatà Màrius Torres, cantà als lliris en el seu poema Abril, amb aquests versos:

 

“Lliris morats, prada de trèvol,

núvols de neu, cel matinal.

Fulloles noves s’emmirallen a l’

estany d’aigua verge, benèvol”.

 

O bé la meravellosa “Cançó a Mahalta” de la primavera del tràgic març del 1937 quan canta a la seva estimada:

 

“Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-”

I aquest darrer poema que, en un emboirat dia d’hivern, vaig escriure anhelant l’arribada de la primavera:

 

“Pel pas estret de l’hivern

el cel es desfà en engrunes xopes de boira.

 

“Som caliu de somnis i d’atzars

d’esclats vermells de roselles

brasa de flames, soques que cremen

en incendis grocs d’argelaga.

 

Som esclaus silents de la bellesa preuada

de l’amor ocult rere l’espurna de la rialla

som la blanca esperança de la flor del saüc

la memòria lila i intensa dels lliris de secà”.

 

El darrer any de vida del pintor Vincent van Gogh, quan  la primavera va arribar a l’asil de Sant Romieg on es trobava internat, el pintor s’enamorà dels lliris blaus de la Provença i els va immortalitzar a la pintura que aquí reproduïm:

Malgrat el confinament, amb les imatges que acompanyen aquesta entrada al Blog, us volem dur els lliris blaus a casa vostra. Admireu-los amb tot l’amor i l’admiració que la seva bellesa mereix.

Jaume Ramon Solé.